Especial eleccions

S'ha acabat, i com va dir l'Antoni Esteve: totes les peces que fem per televisió ja les farem sense xarxa a sota. Així que si no ens en sortim amb el tema dels informatius seriosos, sempre podem tornar al 'circ' (cometes, que no s'ofengui ningú)del barra lliure.
En general, penso que l'informatiu va estar força bé. En primer lloc, per la feina que vam fer tots. És veritat que les peces potser han baixat el nivell (poc trípode i manca de contingut) i que amb el tema de les eleccions teníem una bona oportunitat per demostrar que les conyetes del Robert han donat el seu fruit. Però està clar que en aquesta carrera de fons hem arribat tots bastant cansats.
En segon lloc: Editor. Molt bé Calàbriat. Concist, segurt i eficientt!
En tercer lloc: Els presentadors. Molt guapos, molt bona planta, i el més important: molta molta feina preparant tot el guió i estudiant-lo. En algun moment es van notar els nervis, però molt bé.
La realització: L'Anna 'Mejide' Rueda és una bona realitzadora. Té caràcter, mana i dóna seguretat. Així que li donem l'aprovat (segons com es posi, li donarem l'excelent...).
Després del tres...!? Els VTR: Molt bé els representants del monedero team que s'encarregaven de posar els vídeos. A temps!
El so: algun petit desajust de volums i de temps. Però petit! Bé pels representants Erasmus.
Connexions: Crec que ningú o pràcticament ningú vam ser capaços de clavar el minut i mig. Hauria estat bé perquè en un futur l'haurem de clavar. Però vaja, si no va sortir a la primera, a la segona o tercera sí.´
Per cert: en Rajoy considera que és la persona idònea per encapçalar la candidatura d'aquí a quatre anys. Llàstima que 'su niña' ja haurà crescut...

Magazine, i més

De la gravació del magazine podem destacar vàries coses:
. La Núria presentant el Jonathan, no te meta' pa lo joooondoooo!!
. El Raul fent de mort a la barra del bar. Encara dura la ressaca Erasmus?
. Els músics.
. (a part) L'alberto
. (a duo) Marta i Mar
. El Mauri i el Corbella participant a un debat més tou que el dels candidats
. L'atrezzo fet a base d'ampolles de licor buides... Raul, 'atre' cop?
. El Marcos realitzant, grande grande, la veritat!
. El perfeccionisme d'en Pueyo i la naturalitat de la Vega
. El burro pel final: jo mateix saltant-me passes de l'escaleta fent de VTR.

Per cert, a mi i a la Montse ens ha tocat PSC. Ja tenen un canal de tv que es pot veure per internet. Pengen cosetes com aquesta que podeu veure!

Festa de pijames

Gràcies Sònia i Mar per haver pensat en mi per fer de Belencita. Ha estat un plaer necessitar la vostra ajuda per posar-me el micro als 'gayumbos' i fer-me un augment de pit sense cirurgia.
Realment va er força entretingut el segon dia de rodatge del Magazine. Molta feina, un no parar. Però també vam riure i vam gaudir força fent televisió d'una altra manera. Un però: el temps.
Vam trigar molt per enregistrar la sèrie i això va restar temps als altres grups, que no van tenir oportunitat de repetir. Però és clar, tampoc podem tenir en Josep Lluís al plató fins que surti la Lluna plena. El 'tapper' és exclusiu dels estudiants. Ara bé, ell podria portar-se el pijama... no?

Rougie vs. Bruja Lola

Magazine en marxa! En el primer dia de gravació hi va haver pollastres, consellers àurics, tarotistes, pollastres i fins i tot una dona invisible (a hores d'ara no sé si té algun problema respiratori).
Segurament els decorats no són mereixedors d'un Goya, un Óscar o ni tant sols un Razzie. Però, com a mínim, podem dir que vam currar una bona estona per muntar el plató. Tots vam currar per organitzar l'espai, els horaris, el personal, material etc.
Amb tota aquesta serietat, haig de dir que mai hagués imaginat que un pollastre tindria les respostes del concurs en el qual participa apuntades en un paper. I només per això, per la improvisació d'en Marcos i el bon humor de la Xènia, ja vaig riure molt! D'això es tracta a vegades, no?
També vaig riure moltíssim amb la gran Rougie. Sense cap mena de dubte, la 'bruja' Lola és una aprenent al teu costat. I com a mínim, ja hem aconseguit igualar el seu atrezzo. O és q "las vela' negras" són millors que el llibre tunejat d'autoajuda!?

úo, o, te, cuaco, ico, ei, iee, ojko, ueve y ie

Aquesta és més o menys la transcripció fonètica de l'1 al 10. Clar, tenint en compte que es pronuncien amb quatre dits ficats a la boca...
Tot va ser iniciativa de l'Emma Rodero. La veritat és que va ser molt interessant escoltar els seus consells. Es nota que en sap, i molt. Per la part que em toca, intentaré fer cas a l'experta i obrir més la boca, fer callar les 's' i donar l'entonació correcta a totes les frases.
Per cert, aquest matí he fet una visita a l'adnstream, el mobuzz i promqueen. És del tot cert que no ens podem tancar, que no podem ser curts de mires. Sens dubte, propostes i formats com aquests encara estan per explotar. I per què no, hi podríem invertir...
P.D: No vull entrar més a promqueen perquè m'enganxo a massa sèries.

Els presentadors salten la granota

En línees generals està clar que hem millorat. Com ja vam comentar el darrer dia, les peces són cada cop més complertes, més riques i estan fetes amb més intenció. Ara bé, hem aconseguit que es parli de sala de (des)control i hem contribuït a l'augment de colors de la nostra particular paleta: negre, verd, gris a ratlles...
És cert que hi havia massa soroll i que fins i tot als encarregats de so ens costava en ocasions sentir el que deien els 'protes' dels vídeos. Però també que l'equip va saber reaccionar en moments de crisi. Per exemple: en Lluc Salellas és el SEPC (ell sol), es va batre el récord de Lewis Hamilton en traduir 'ahorcado' al català i fins i tot, la nostra editora va desaparéixer de la pantalla en una imponent cursa dels 25 metres -que duen separar el plató de la sala de des(control).
En fi, en aquesta carrera de fons que és el taller de tele, poc a poc van sortint les coses. No crec que als presentadors els agradi el món taurí. És més, sóc conscient que el rebutjen. Però les 'manoletinas, verónicas, pases de pecho' i salts de la 'rana' del Cordobés, els dominen.

Hipotecats

No sé si heu vist 'Esta casa es una ruina', d'en Tom Hanks. Abans de conervtir-se en Forrest Gump, de ben jovenet, ja aputava maneres... Bé, en aquesta pel·lícula el protagonista i la seva dona es compren una casa que s'ha de renovar de dalt a baix, que cau a trossos... Més o menys com el dia de gravació que vam tenir la Núria i jo. Vam quedar absolutament hipotecats!
Després de negociar molt, aconseguíem que l'FNAC es plantegés almenys rebre'ns. Com a mínim, ens deixaven entrar per mirar de convèncer els superdotats agents de seguretat que custodien el famós triangle... Total, que quan teníem tot lligat, la tecnologia fa fallar. El trípode no s'aguantava. Una de les potes feia ballaruca, estava tova, tonta, digue-li com vulguis. I per si no n'hi havia prou, la maleïda cinta es va enganxar.
Un desastre, vaja. Així que després de dues hores llargues voltant, vam tornar al plató amb les manes buides. Inconvenients de l'ofici, diuen.

Esmorzar amb en Masdeu

Dijous gras i visita de Jaume Masdeu al plató del taller de TV. És clar que la televisió, la TDT i la seva potencialitat alhora de generar espais de consum, són i seran un dels puntals del periodisme actual i futur. Però què ens assegura això? Ens assegura qualitat? Rendibilitat empresarial? Reudir les taxes d'atur?
Estaria bé, enmig de tant furor per Internet, el vídeo i l'àudio, no deixar de llegir. Però llegir en paper, a la terrassa de casa, amb el cafè (per qui en vulgui), el suc, les torrades, la mermelada i la mantega. També pots fer-ho amb el portàtil, però 'tacar' l'ordinador no és tant mític, i de ben segur, és més car.

I llavors, va passar la Heidi...

Ja tenim el segon informatiu. Com el dia de la nostra iniciació, com el dia en que vam deixar de ser verges televisivament, dilluns va ser una tarda amb nervis, estrés i hores, moltes hores.
Les instal·lacions no havien donat per més en la sessió anterior, així que... com estava la plaça de l'AVID? 'Abarrotá. Faltava editar, volcar, preparar els scripts etc etc. Alguns van haver de posar-se les piles a l'estòmac perquè no havien dinat. Així que, sens dubte, es pot dir que tenim un gran grup de 'currantes' (vale, ja sé que es diu treballadors, però que hi farem, sóc de l'Hospi...)
Per la seva banda, l'equip d'edició també va tenir feineta. Havíem d'acabar l'escaleta i gravar l'entrevista (bon recurs Guillem Amer). Per tant, coordinar la feina de la realitzadora, mescladora, encarregats de so, càmeres, maquillador/a etc. Tot i la creativitat i la predisposició de la nostra realitzadora a l'hora d'intercanviar les personalitats d'entrevistadora i entrevistat, trobo que va la peça quedar força bé. Igual de bé que els vídeos dels companys. Molt més complerts i més ben enregistrats en general.
A nivell personal: molt content perquè era el primer cop que em maquillaven i em podia transformar en la Heidi vestida d'avi (l'americana m'anava una miiica gran i com no, gràcies Xènia!). I en sèrio, molt content perquè vaig gaudir bastant fent de presentador, tot i que la llengua va ensopegar alguna vegada.
I és clar, content per fer de presentador amb la Laura. Va demostrar que segueixo sent el noi més baixet de la classe (això m'omple d'orgull) mantenint la compustura. En resum, tot i haver vist passar algun negre i alguns desajustos, penso que va ser un bon informatiu i que hem millorat!

Un, dos, tres, picaparet

Bé (que no ‘buenu’), avui tocava concretar l’escaleta de l’informatiu i fer una visita a BTV per veure com es prepara un informatiu i per veure què hi ha darrere les càmeres. Sigui el que sigui, és clar que depèn d’uns recursos i d’una sofisticació als quals la Pompeu Fabra encara no ha arribat.
Però ja ens està bé. L’Alsius ens deia que mentre ell fos viu, en el plató de TV de la facultat mai hi hauria un Teleprompter. Des d’aquí m’agradaria fer una petició: encara que no hi sigui la càmera de no sé quanta mils d’euros amb aquell meravellós mirall, podríem tenir el pedal?
La veritat és que la preparació de l’informatiu va anar força bé. Ens vam posar d’acord amb els temes, l’ordre, el tema de l’entrevista i el moment en el qual havia d’entrar la publicitat. Vam poder veure algunes de les peces que havien gravat els companys, mentre alguns altres, pretenien fer-nos creure que llegir Tokio Blues era la única cosa que es pot fer quan compartim/vivim les/en les sales d’edició.
En acabar la sessió vam poder visitar les instal•lacions de BTV. La veritat, vam podem comprovar que en realitat, no fa falta tant per fer un vídeo i que la gent el pugui veure. És força sorprenent el funcionament del Diari de Barcelona. Digital, dinàmic, fàcil i entenedor per als usuaris.
Pel que fa a l’informatiu, la veritat és que és força interessant veure en directe com funciona la sala de realització. Tot semblava senzill, suposo que pel nivell de mecanització al que han arribat: unes veritables màquines (en el millor sentit de la paraula).
Sobre el fet de ser màquines també vam tenir l’oportunitat de discutir quan va acabar el telenotícies. És cert que picar pedra és necessari i, fins i tot, que és bo per aprendre i per conèixer la feina a fons. Però també és veritat que en moles casos picar pedra és massa car pels picapedrers i habitualment, barat pels empresaris.

Flandes independent?

Bé, després d'unes dures sessions de gravació i edició, arribava el dia, el gran dia: el primer informatiu. No va estar gens malament, i sobretot, tenint en compte que era la primera vegada que realitzador, ajudant, responsables dels vídeos, càmeres, encarregades del so, presentadors, productor, coordinadora, editora (no sé si em deixo a algú ja...) intentaven funcionar al mateix temps.
És a dir, coordinar-se per tal que totes les ordres que donava el realitzador tinguessin com a fruit un informatiu. Amb publicitat i tot eh. Oju! Tret d'alguns negres (si ens sentís SOS Racisme), algunes errades amb el so o amb l'entrada de la publicitat, tot va anar prou bé. En Jordi i la Julie van presentar amb molta naturalitat, no es van entrebancar i van quedar prou bé davant de càmera. La Julie estava una mica massa sèria, però molt correcte.
Pel que fa a les peces que havíem gravat... és cert que hi faltaven més imatges de recurs i potser una major varietat de plans. Però segur que poc a poc ens fem amics de les càmeres, dels trípodes, micròfons, torxes i tot el necessari per fer uns vídeos més acurats, amb més recursos, més declaracions etc etc. Així que en general, penso que hem aprovat aquest primer informatiu. Segur que el recordem amb un bon somriure...tot està gravat! Schhhhhhhh!!
Si podeu veure un vídeo de youtube en la qual una cadena de televisió pública belga simulava que el Parlament de Flandes havia votat en favor de la independència, és que l'he linkat correctament. Bé, com a mínim, hem tret millor nota que ells, no?
http://www.youtube.com/watch?v=U74W6knNi0k

Edició pura i dura

La recomanació d'en Robert d'emprendre una vida ascètica en la qual la meditació sobre el funcionament de l'Avid fos el seu epicentre... ha tingut resultat?
Després del dia de rodatge tocava editar la peça per tal que en Jordi o la Julie la presentessin (i molt bé per cert) el dia de la gravació de l'informatiu. Poc a poc hem après el funcionament bàsic del programa. Crear un arxiu, donar-li nom el projecte, volcar el contingut de la cinta i marcar una entrada i una sortida per confeccionar els diferents plans.
Ens va acostar una mica tirar-ho endavant però afortunadament, la Mar va ser molt perspicaç perquè 20 minuts de sessió explicativa de l'Avid van ser suficients perquè escribís un manual de - si fa no fa- 200 pàgines sobre el tema. Tot descrit pas a pas: engegar l'ordinador, clicar sobre la lletra 'A', el manage connections, change user, etc.
Vam tenir dificultats a l'hora de triar les imatges perquè en teníem poques (de recurs). Això ens va determinar massa i va provocar que alguna de les imatges seleccionades per al vídeo no tinguessin massa sentit. En definitiva, no tenien massa sincronia amb el text, amb allò que volíem explicar sobre la famosa Comissió Bilateral de Madrid.
A part d'això, penso que vam treure profit de l'exercici. Vàrem aprendre a manejar un programa que sobretot reclama experimentació. Per molta teoria que poguèssim fer sobre l'Avid, si no t'hi poses, no toques, no pitjes ni preguntes, malament rai.

"Hi ha uns cursets fantàstics!"

Després de molts mesos d'ostracisme el blog torna a funcionar. No per comentar l'actualitat periodística si no per explicar totes aquelles activitats que realitzem durant el taller de 'tele'. Més val tard que mai, diuen...

Per a mi no és precisament senzill tot el que envolta el funcionament d'un informatiu de televisió. El procés necessari per arribar a fer una peça d'un minut i mig és més complicat del que sembla. I no només per les qüestions tècniques (de les quals em confesso un petit gran desconeixedor), també per la inversió de temps i les gestions pertinents (si mai voleu entrar al parlament, eviteu haver d'implorar que el vostre professor envii una petició formal als senyors que amablement prohibeixen l'entrada en aquest magne edifici).
Bé, la Mar i jo vam anar al Parlament per preguntar-li a algun polític les seves impressions sobre els resultats de la comissió bilateral cel·lebrada a Madrid, i en concret, sobre el traspàs frustrat de les competències de Rodalies Renfe. La veritat és que no vam entendre gaire la càmera, la vàrem muntar, la vàrem equilibrar i fins i tot (pensàvem) l'havíem aconseguit enfocar.

Cal dir també que el tema de la llum i els filtres... no el teníem massa clar. No vam saber pitjar els botons necessaris per assegurar-nos del correcte funcionament de la càmera en aquest aspecte. Tot i així, no s'ha cremat cap imatge! Altres problemes... No ens vam enrecordar de canviar el mode del micròfon per fer l'entrevista a en Joan Ridao. És a dir, estava conectat al canal 1, però el so entrava per LINE. En Robert ens ha fet saber que hi ha uns cursets per aprendre'n...

Tot i així, vam acabar contents pel resultat de l'entrevista que si queda coixa, és pels problemes que la cap de premsa ens va posar per aconseguir unes altres declaracions d'algun altre representant polític ("això no toca" -deia. "Això no toca!) Més que res, per la varietat de discursos i la consegüent possibilitat d'escollir el més adient o fins i tot, d'incoure'ls tots dos.

Pel que fa a l'stand up, que em tocava, doncs... hauríem de fer bo allò de a la cinquena també va la vençuda. O és que el 3 té algun tipus de privilegi? Pot ser aquest 'stand up' no hauria d'haver estat tant introductori. És a dir, per això ja està el dóna pas i el vídeo amb la seva corresponent veu en 'off'. Però bé, poc a poc suposo espero que millorarem!

Alucinen leyendo, por favor

Este año se lleva el “policonsumo”, es decir, aquella actitud por la cual los chavales se regocijan de su ya mal entrenado torrente de materia gris y lo atiborran de todo tipo de sustancias, entre ellas: tabaco, alcohol, cocaína y cannabis. Esta afirmación forma parte de las conclusiones presentadas por un estudio que es toda una alegoría de la originalidad: el Informe sobre la situación de los Drogodependientes en España.

Yo le habría puesto otro nombre. Para fastidiar… algo así como lo que decía John Ford: “No encuentres la falta, encuentra el remedio”. Total: que en España se producen más de 800 muertes anuales directamente relacionadas con el consumo de drogas ilegales, y es más, aquellos que en los últimos doce meses asfixian su olfato festivo con nieve artificial, también fuman la pipa de la paz (un 80%), se estimulan como su nombre indica con estimulantes (un 27%) y ‘flipan’ alabando la total displicencia de la lectura (o sea, un 20% de jóvenes que pasan de Delibes yendo a lo más rápido, el Speed).

Reflexionemos: lo nuevo no son los datos. Hace años que estos despegan, hasta diría que se baten en duelo con la estratosfera para, cogiendo carrerilla, caer con la más brutal violencia sobre los impertérritos y desangelados políticos, padres, educadores -tendrían que ostentar similitudes y no lejanías- y jóvenes. Dejémonos de campañas panfletarias, de utopías idealistas bienintencionadas llenas de inocuas advertencias y grasientas palmaditas en la espalda. Hace falta comprensión y explicación, pero también constancia, lectura, disciplina y si cabe, mala leche.

Estos chicos no creen en Dios. Estos chicos buscan el harén en aquellos lares en donde los sonidos se vuelven colores y los colores se tornan alucinantemente audibles. El gran Jorge Luis Borges decía: “siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca”. Abónense a esta religión, abónense a este dogma por el cual todos acabaríamos deseando morir por reencontrarse con la inmortalidad de nuestros héroes más literalmente -repito: literalmente- admirados.

"Por la gracia de Dios"

La sinceritat ha estat posada per bandera. Així, serpentejant sobre el vent, la oneja la Falange agraint el pont d’unió que ha bastit Fernando Sebastián, arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela, entre una religió i una política amb rostre d’antuvi. L’esmentat clergue ha manifestat que “avui a Espanya hi ha alguns partits polítics que volen ser fidels a la doctrina de l’Esglèsia en la seva totalitat, com per exemple (...) Falange Espanyola de las JONS”, i que a més, exemples d’aquest tipus “són dignes de consideració i recolzament”.

Recorda l’estimat lector que Franco es va proclamar ‘caudillo’ “por la gracia de Dios”? Abans del Concili Vaticà II, en el qual es va pretenia modernitzar l’Esglèsia, ella va ser un dels pilars ideològics de l’estat espanyol al promoure la unitat de confessió, la unitat nacional, el respecte a la família tradicional i als dogmes cristians.

Tal i com explica José Casanova, quan Azaña va comparèixer a les corts per defensar que Espanya deixava de ser catòlica, es van encendre els ànims de la cúpula episcopal perquè no volia perdre el seu status ni privilegis. No va dubtar llavors en posicionar-se en favor de l’alçament militar de l’extrema dreta santificant de passada “la sagnant guerra civil com una creuada religiosa d’alliberació”. El catolicisme es consolidava com la religió oficial, com l’ens legitimador d’un règim que aprofitava la seva capacitat per moure les masses. En fi, un binomi que en alguns sectors, sembla que no vol perdre bufera.

La gratuïtat del mal espectacle

Hi ha dies que un no sap que fer. Tot fa mandra, res fa saltar l’espurna de l’acció. I en aquests casos, el mestratge patern em va ensenyar que fer un passeig per La Rambla de Barcelona és un bon recurs per comprovar que hi ha gent que fa de l’avorriment o la ximpleria el motor de la seva existència. És diumenge i tot voltant a l’alçada del carrer Escudellers m’assec a una terrassa. De cop, l’estada em procura un nefast espectacle: uns clients comencen a cridar, a ballar i a riure’s de la resta, fins i tot, tenen temps d’alçar el braç per eixugar l’última gota del ‘suc de civada’ que tots ells consumeixen.

L’enrenou és tant gros que el propietari del local els convida a marxar. Però reparo en un detall: no han pagat cap de les múltiples cerveses que s’harmonitzen sobre la taula com un modernista i embriagat paner de mel. És això un acte aïllat? No podem donar un veredicte categòric i afirmar que això és ja una moda a l’alçada del ‘ravaleo’. Però resulta que no sóc l’únic que té experiències d’aquest tipus, ja que un amic al que li vaig comentar l’anècdota em va jurar i perjurar que s’havia topat amb la mateixa situació.

S’enrecorden d’aquella cançó que deia “Con dinero o sin dinero, hago siempre lo que quiero, y mi palabra es la ley”? Desconec si aquesta musical mostra de gamberrisme i trapelleria té traducció a altres llengües. Però del que estic segur és que personatges com els que he descrit l’apliquen en clau -no de sol- sinó de fe. I no és per qüestions religioses, simplement és perquè saben que el pa ja no escruixeix com abans, i per tant, si a la vida s’hi ha de posar barra, millor que sigui tant dura i evident com gratis és marxar sense pagar.

No sé si aquest tipus de ‘targeta de crèdit’ il·limitada és acceptada en altres àmbits. Però vaja, sembla que no és una mala estratègia per aconseguir segons que. Falta educació, està clar. I sobra cara, i si es vol, espatlla. No costa tant recompensar un servei, i sobretot si aquest ha hagut de suportar punxants minuts d’escàndol i brams empapats en la partitura - totalment desafinada- de la premeditació i l’eufòria alcohòlica.

Sangria sofística
Em ve al cap el filòsof grec Protàgores i les seves reflexions sofístiques. Abans que Crist fos nat aquest senyor ja afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses: de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són”. Lluny de pretendre desvirtuar les seves paraules, queda provat que si un vol convertir el preu del litre de sangria xifrat en 15 euros en un no res, en un emmirallament, ho pot fer.

'On és el seu carnet'?

El secretari general del PP, Ángel acebes, va dir ahir que l'arribada massiva d'immigrants a les costes espanyoles es deu al fracàs de la política que està duent a terme el govern de José Luis Rogríguez Zapatero en aquest àmbit. Acebes afirma que ja són 13 les persones que han mort intentant arribar a les costes espanyoles, que l'any passat en van morir 600 i que només un 10% dels cossos arriben 'de facto' a Espanya.

Em vénen al cap alguns dubtes. Aquesta demostració d'aritmètica (1+1 són sempre dos), de recomptes i de xifres, té alguna cosa a veure amb el sentiment real d'Acebes i la plana major del PP amb aquest tema? És a dir, aquesta llista de nombres tan ben apresa els treu la son? Intueixo que, mentre s'argumenta que la principal preocupació és que desenes de nouvinguts perdin la vida en l'intent d'aribar a bon port (literalment i metafòrica), el que de veritat molesta són altres coses.

Utilitzaré un exemple una mica absurd i potser banal, però penso que en el fons és prou clarificador. Quan un és soci d'un club de futbol té un carnet que l'acredita com a tal, però si vol gaudir d'un partit en directe, ha de rascar-se la butxaca per pagar-ne un altre en el qual s'especifica la graderia, fila i seients corresponents de l'estadi. A la vida, la majoria tenim un carnet que ens acredita com a ciutadans i que com a mínim ens ajuda a figurar al registre civil de torn.

Els immigrants tenen el primer. Però de fet, no gaudeixen d'aquell altre que els ha de permetre veure amb total dignitat el si de la ciutat a la que pretenen entrar. Això implica no tenir feina, no tenir seguretat social, no tenir dret a l'educació dels fills, a la sanitat... en definitiva, no tenir graderia, ni fila ni seient on ubicar-se. Dotar d'aquest 'privilegi' a algú que ho necessita és el que molesta? Molesta que el destinatari del prestigi entre cometes sigui estranger?

La veritat, ho sembla. Sense papers no hi ha feina. Sense papers el premi més probable és el de l'expulsió. No hauria de ser tant senzill per uns i tant complicat pels altres. La regularització no és una utopia. Holanda i Alemanya pretenen fer-ne una, i de ben grossa, d'aquestes tant massives que irritarien la malhumorada pell dels Acebes i companyia. D'això es tracta, de brindar l'oportunitat de cotitzar, de formar part de l'engranatge social i d'cocupar llocs de treball i crear-ne d'altres.

Marxa enrera reial

El segon píncep blau de les adolescents britàniques, en Harry, assegura que prefereix anar a Basora a fer-se càrrec d'onze companys enxovats en tancs de combats blindats que quedar-se a casa xuclat pel sofà o l'escritptori. Fins i tot, davant d'aquesta possiblitat, ha dit que deixaria la militància... Però resulta que després de la captura dels marines en aigües iranianes, l'exèrcit es mostra una miqueeeeeta recelós d'enviar el tercer en la línia de successió reial a Irak.

En primer lloc perquè la sang blava, en el fons, també llisca pels orificis que una ferida de bala pot ocasionar. I, en segon lloc, segons el Ministeri de Defensa, perquè diversos insurgents ja juguen als dards amb la fotografia del fill d'en Charles i la Diana, la qual cosa, implica un alt risc per la unitat de soldats que hauria d'acompanyar en Harry. De fet, alguns ja han demanat no ser destinats prop del príncep. Com canvien les coses, si es tractés d'una megafesta salvatge organitzada per l'extrovertit hereu, hi hauria cua per participar-hi!

No sé si té molts amics aquest noi...De totes maneres, el senyor Blair ha demostrat que té un domini tècnic brutal en això de fer botar la pilota, almenys així ho ha manifestat: "estaria molt orgullós que el meu fill volgués anar a Irak". Enviar un fill a l'Irak!!?? Com si fos una excursíó col·legial -patrocinada això si per Justo Molinero- a Isla Fantasía. No ho entenc. En qualsevol cas, en Blair ja sap que sota cap concepte el seu primogènit es vestirà de camuflatge, i és que segurament prefereix els tobogans aquàtics tipus kamikaze. Ai, perdó!

Quatre anys després de l'Invasió a l'Irak, les cúpules polítiques d'alguns països encara es plantegen mantenir el control d'Irak. Però algú em pot dir on està aquest suposat domini? Cada dia hi ha atemptats. Cada dia hi ha brega entre els abanderats sunites i xiites. Cada dia hi ha soldats que es juguen la vida, i molts d'ells, perquè assumint que no han tingut les mateixes oportunitats que altres, es llencen als braços armats de la seva nació. Com si això fos suficienta...

No celebro que ningú vagi destinat a cap guerra. Prefereixo que l'exèrcit es dediqui a construir ponts o carreteres allà on algun huracà o terratrèmol les ha fet desaparèixer. I per cert, tampoc celebro que un eixelebrat de 22 anys em recordi que hi ha polítics que encara a dia d'avui no han sabut entonar el 'mea culpa'. Per què ens hem de plantejar que el nombre de soldats morts augmenti? És més fàcil i macu plantejar-se si val la pena que en Harry se la jugui.

No sempre hi ha grisos

Davant de les tragèdies hi ha gent que no reacciona del tot bé. No perquè no tingui la suficient capacitat d'autogestionar el terrible impuls de la llengua -que també- sinó perquè els seus pensaments estan absolutament atrotinats i vertebrats per una zona pantanosa molt blanca, o molt negra. Vaja, que no hi ha matèria gris.

El que vull explicar va passar un dia després de la massacre del campus de la Universitat Politècnica de Virginia, on un desangelat va assassinar 33 persones. Són declaracions de Larry Pratt, el director de l'organització Propietaris d'Armes d'Amèrica. Amb una pirueta de cinisme dialèctic, aquest Clint Eastwood sense perdó de Déu va afirmar que "és d'una irresponsabilitat perillosa dir-li als ciutadans que no poden portar armes a les escoles".

No sé si no hi ha res més a dir per comprendre de que va la confusió armamentística als EUA. O potser n'hi ha molt. "A les escoles", repetim. Fins ara, jo pensava que anar al 'cole' o a la facultat era un sacrifici a canvi del qual es rebia formació, educació, companyerisme, respecte, aprenentatge, bagatge i altres -atges o -ismes que vulgueu afegir. Però ara resulta que la millor manera de dir-li algú que totes aquestes coses són sagrades i que per tant són d'agellonament obligat, és utilitzar una arma.

Home, és que en Cho Seung-hui anava disparant a tort i a dret. Bé, d'acord. Però és que arribarà un dia en que la més mínima falta de germanor o el més mínim intent de coartar la llibertat a l'altre seran motius suficient com per encanyonar algú. No sé si s'ho han de fer mirar. Perquè resulta que el debat no és una espiral que gira entorn de la possiblitat de fer mal. Sinó que es cargola a través de quelcom absolutament contrari, és a dir, a través de la irresponsabilitat que implica el fet de treure l'instrument que possibilita fer aquest mal.

Així deu pensar Larry Pratt. De fet, no tinc res més a dir.

REAL MADRID. akasvayu

Donant una volteta per l'espai radiofònic nocturn, la COPE em va fer pensar. Ves per on... El dia anterior a la final de la Uleb, competició europea que va guanyar el Real Madrid, el programa d'esports dirigit per José Antonio Abellán (El Tirachinas) disposava fins i tot d'enviat especial a Bèlgica. per cobrir l'ansiat esdeveniment. El bàsquet no té gaire cabuda als programes que repassen l'actualitat esportiva, però quan es tracta de l'equip de la capital, hi ha bufes.

Entrevistes, cròniques el dia del partit, anàlisis amb suposats especialistes...Un desplegament que misteriosament, ha desaparegut uns dies més tard el milionari Akasvayu ha guanyat la Copa FIBA. Que és una competició de tecera? Sí. Que només la mítica Virtus podia plantar cara? Més o menys! Va dir alguna cosa El Tirachinas de la consecució del títol per part del conjunt gironí? No, ni ganes.

Quan un dels col·laboradors, en Walter García, va esmentar que un equip català havia guanyat el titolet europeu, el senyor Abellán, molt ràpid ell, va dir alguna cosa semblant a: "¿Ahora a qué viene esto? El Akasvayu? No cambiemos de tercio (molt torero i tradicional ell)".

Estaven parlant del Real Madrid. Però no el de bàsquet, eh!? Estaven matxacant l'àrbitre de la discòrdia, el mateix que va destrossar les esperances d'un equip de futbol que més aviat es podria dedicar al tast de vins. Quina classe a la capital tu!