Un, dos, tres, picaparet

Bé (que no ‘buenu’), avui tocava concretar l’escaleta de l’informatiu i fer una visita a BTV per veure com es prepara un informatiu i per veure què hi ha darrere les càmeres. Sigui el que sigui, és clar que depèn d’uns recursos i d’una sofisticació als quals la Pompeu Fabra encara no ha arribat.
Però ja ens està bé. L’Alsius ens deia que mentre ell fos viu, en el plató de TV de la facultat mai hi hauria un Teleprompter. Des d’aquí m’agradaria fer una petició: encara que no hi sigui la càmera de no sé quanta mils d’euros amb aquell meravellós mirall, podríem tenir el pedal?
La veritat és que la preparació de l’informatiu va anar força bé. Ens vam posar d’acord amb els temes, l’ordre, el tema de l’entrevista i el moment en el qual havia d’entrar la publicitat. Vam poder veure algunes de les peces que havien gravat els companys, mentre alguns altres, pretenien fer-nos creure que llegir Tokio Blues era la única cosa que es pot fer quan compartim/vivim les/en les sales d’edició.
En acabar la sessió vam poder visitar les instal•lacions de BTV. La veritat, vam podem comprovar que en realitat, no fa falta tant per fer un vídeo i que la gent el pugui veure. És força sorprenent el funcionament del Diari de Barcelona. Digital, dinàmic, fàcil i entenedor per als usuaris.
Pel que fa a l’informatiu, la veritat és que és força interessant veure en directe com funciona la sala de realització. Tot semblava senzill, suposo que pel nivell de mecanització al que han arribat: unes veritables màquines (en el millor sentit de la paraula).
Sobre el fet de ser màquines també vam tenir l’oportunitat de discutir quan va acabar el telenotícies. És cert que picar pedra és necessari i, fins i tot, que és bo per aprendre i per conèixer la feina a fons. Però també és veritat que en moles casos picar pedra és massa car pels picapedrers i habitualment, barat pels empresaris.