Alucinen leyendo, por favor

Este año se lleva el “policonsumo”, es decir, aquella actitud por la cual los chavales se regocijan de su ya mal entrenado torrente de materia gris y lo atiborran de todo tipo de sustancias, entre ellas: tabaco, alcohol, cocaína y cannabis. Esta afirmación forma parte de las conclusiones presentadas por un estudio que es toda una alegoría de la originalidad: el Informe sobre la situación de los Drogodependientes en España.

Yo le habría puesto otro nombre. Para fastidiar… algo así como lo que decía John Ford: “No encuentres la falta, encuentra el remedio”. Total: que en España se producen más de 800 muertes anuales directamente relacionadas con el consumo de drogas ilegales, y es más, aquellos que en los últimos doce meses asfixian su olfato festivo con nieve artificial, también fuman la pipa de la paz (un 80%), se estimulan como su nombre indica con estimulantes (un 27%) y ‘flipan’ alabando la total displicencia de la lectura (o sea, un 20% de jóvenes que pasan de Delibes yendo a lo más rápido, el Speed).

Reflexionemos: lo nuevo no son los datos. Hace años que estos despegan, hasta diría que se baten en duelo con la estratosfera para, cogiendo carrerilla, caer con la más brutal violencia sobre los impertérritos y desangelados políticos, padres, educadores -tendrían que ostentar similitudes y no lejanías- y jóvenes. Dejémonos de campañas panfletarias, de utopías idealistas bienintencionadas llenas de inocuas advertencias y grasientas palmaditas en la espalda. Hace falta comprensión y explicación, pero también constancia, lectura, disciplina y si cabe, mala leche.

Estos chicos no creen en Dios. Estos chicos buscan el harén en aquellos lares en donde los sonidos se vuelven colores y los colores se tornan alucinantemente audibles. El gran Jorge Luis Borges decía: “siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca”. Abónense a esta religión, abónense a este dogma por el cual todos acabaríamos deseando morir por reencontrarse con la inmortalidad de nuestros héroes más literalmente -repito: literalmente- admirados.

"Por la gracia de Dios"

La sinceritat ha estat posada per bandera. Així, serpentejant sobre el vent, la oneja la Falange agraint el pont d’unió que ha bastit Fernando Sebastián, arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela, entre una religió i una política amb rostre d’antuvi. L’esmentat clergue ha manifestat que “avui a Espanya hi ha alguns partits polítics que volen ser fidels a la doctrina de l’Esglèsia en la seva totalitat, com per exemple (...) Falange Espanyola de las JONS”, i que a més, exemples d’aquest tipus “són dignes de consideració i recolzament”.

Recorda l’estimat lector que Franco es va proclamar ‘caudillo’ “por la gracia de Dios”? Abans del Concili Vaticà II, en el qual es va pretenia modernitzar l’Esglèsia, ella va ser un dels pilars ideològics de l’estat espanyol al promoure la unitat de confessió, la unitat nacional, el respecte a la família tradicional i als dogmes cristians.

Tal i com explica José Casanova, quan Azaña va comparèixer a les corts per defensar que Espanya deixava de ser catòlica, es van encendre els ànims de la cúpula episcopal perquè no volia perdre el seu status ni privilegis. No va dubtar llavors en posicionar-se en favor de l’alçament militar de l’extrema dreta santificant de passada “la sagnant guerra civil com una creuada religiosa d’alliberació”. El catolicisme es consolidava com la religió oficial, com l’ens legitimador d’un règim que aprofitava la seva capacitat per moure les masses. En fi, un binomi que en alguns sectors, sembla que no vol perdre bufera.

La gratuïtat del mal espectacle

Hi ha dies que un no sap que fer. Tot fa mandra, res fa saltar l’espurna de l’acció. I en aquests casos, el mestratge patern em va ensenyar que fer un passeig per La Rambla de Barcelona és un bon recurs per comprovar que hi ha gent que fa de l’avorriment o la ximpleria el motor de la seva existència. És diumenge i tot voltant a l’alçada del carrer Escudellers m’assec a una terrassa. De cop, l’estada em procura un nefast espectacle: uns clients comencen a cridar, a ballar i a riure’s de la resta, fins i tot, tenen temps d’alçar el braç per eixugar l’última gota del ‘suc de civada’ que tots ells consumeixen.

L’enrenou és tant gros que el propietari del local els convida a marxar. Però reparo en un detall: no han pagat cap de les múltiples cerveses que s’harmonitzen sobre la taula com un modernista i embriagat paner de mel. És això un acte aïllat? No podem donar un veredicte categòric i afirmar que això és ja una moda a l’alçada del ‘ravaleo’. Però resulta que no sóc l’únic que té experiències d’aquest tipus, ja que un amic al que li vaig comentar l’anècdota em va jurar i perjurar que s’havia topat amb la mateixa situació.

S’enrecorden d’aquella cançó que deia “Con dinero o sin dinero, hago siempre lo que quiero, y mi palabra es la ley”? Desconec si aquesta musical mostra de gamberrisme i trapelleria té traducció a altres llengües. Però del que estic segur és que personatges com els que he descrit l’apliquen en clau -no de sol- sinó de fe. I no és per qüestions religioses, simplement és perquè saben que el pa ja no escruixeix com abans, i per tant, si a la vida s’hi ha de posar barra, millor que sigui tant dura i evident com gratis és marxar sense pagar.

No sé si aquest tipus de ‘targeta de crèdit’ il·limitada és acceptada en altres àmbits. Però vaja, sembla que no és una mala estratègia per aconseguir segons que. Falta educació, està clar. I sobra cara, i si es vol, espatlla. No costa tant recompensar un servei, i sobretot si aquest ha hagut de suportar punxants minuts d’escàndol i brams empapats en la partitura - totalment desafinada- de la premeditació i l’eufòria alcohòlica.

Sangria sofística
Em ve al cap el filòsof grec Protàgores i les seves reflexions sofístiques. Abans que Crist fos nat aquest senyor ja afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses: de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són”. Lluny de pretendre desvirtuar les seves paraules, queda provat que si un vol convertir el preu del litre de sangria xifrat en 15 euros en un no res, en un emmirallament, ho pot fer.

'On és el seu carnet'?

El secretari general del PP, Ángel acebes, va dir ahir que l'arribada massiva d'immigrants a les costes espanyoles es deu al fracàs de la política que està duent a terme el govern de José Luis Rogríguez Zapatero en aquest àmbit. Acebes afirma que ja són 13 les persones que han mort intentant arribar a les costes espanyoles, que l'any passat en van morir 600 i que només un 10% dels cossos arriben 'de facto' a Espanya.

Em vénen al cap alguns dubtes. Aquesta demostració d'aritmètica (1+1 són sempre dos), de recomptes i de xifres, té alguna cosa a veure amb el sentiment real d'Acebes i la plana major del PP amb aquest tema? És a dir, aquesta llista de nombres tan ben apresa els treu la son? Intueixo que, mentre s'argumenta que la principal preocupació és que desenes de nouvinguts perdin la vida en l'intent d'aribar a bon port (literalment i metafòrica), el que de veritat molesta són altres coses.

Utilitzaré un exemple una mica absurd i potser banal, però penso que en el fons és prou clarificador. Quan un és soci d'un club de futbol té un carnet que l'acredita com a tal, però si vol gaudir d'un partit en directe, ha de rascar-se la butxaca per pagar-ne un altre en el qual s'especifica la graderia, fila i seients corresponents de l'estadi. A la vida, la majoria tenim un carnet que ens acredita com a ciutadans i que com a mínim ens ajuda a figurar al registre civil de torn.

Els immigrants tenen el primer. Però de fet, no gaudeixen d'aquell altre que els ha de permetre veure amb total dignitat el si de la ciutat a la que pretenen entrar. Això implica no tenir feina, no tenir seguretat social, no tenir dret a l'educació dels fills, a la sanitat... en definitiva, no tenir graderia, ni fila ni seient on ubicar-se. Dotar d'aquest 'privilegi' a algú que ho necessita és el que molesta? Molesta que el destinatari del prestigi entre cometes sigui estranger?

La veritat, ho sembla. Sense papers no hi ha feina. Sense papers el premi més probable és el de l'expulsió. No hauria de ser tant senzill per uns i tant complicat pels altres. La regularització no és una utopia. Holanda i Alemanya pretenen fer-ne una, i de ben grossa, d'aquestes tant massives que irritarien la malhumorada pell dels Acebes i companyia. D'això es tracta, de brindar l'oportunitat de cotitzar, de formar part de l'engranatge social i d'cocupar llocs de treball i crear-ne d'altres.

Marxa enrera reial

El segon píncep blau de les adolescents britàniques, en Harry, assegura que prefereix anar a Basora a fer-se càrrec d'onze companys enxovats en tancs de combats blindats que quedar-se a casa xuclat pel sofà o l'escritptori. Fins i tot, davant d'aquesta possiblitat, ha dit que deixaria la militància... Però resulta que després de la captura dels marines en aigües iranianes, l'exèrcit es mostra una miqueeeeeta recelós d'enviar el tercer en la línia de successió reial a Irak.

En primer lloc perquè la sang blava, en el fons, també llisca pels orificis que una ferida de bala pot ocasionar. I, en segon lloc, segons el Ministeri de Defensa, perquè diversos insurgents ja juguen als dards amb la fotografia del fill d'en Charles i la Diana, la qual cosa, implica un alt risc per la unitat de soldats que hauria d'acompanyar en Harry. De fet, alguns ja han demanat no ser destinats prop del príncep. Com canvien les coses, si es tractés d'una megafesta salvatge organitzada per l'extrovertit hereu, hi hauria cua per participar-hi!

No sé si té molts amics aquest noi...De totes maneres, el senyor Blair ha demostrat que té un domini tècnic brutal en això de fer botar la pilota, almenys així ho ha manifestat: "estaria molt orgullós que el meu fill volgués anar a Irak". Enviar un fill a l'Irak!!?? Com si fos una excursíó col·legial -patrocinada això si per Justo Molinero- a Isla Fantasía. No ho entenc. En qualsevol cas, en Blair ja sap que sota cap concepte el seu primogènit es vestirà de camuflatge, i és que segurament prefereix els tobogans aquàtics tipus kamikaze. Ai, perdó!

Quatre anys després de l'Invasió a l'Irak, les cúpules polítiques d'alguns països encara es plantegen mantenir el control d'Irak. Però algú em pot dir on està aquest suposat domini? Cada dia hi ha atemptats. Cada dia hi ha brega entre els abanderats sunites i xiites. Cada dia hi ha soldats que es juguen la vida, i molts d'ells, perquè assumint que no han tingut les mateixes oportunitats que altres, es llencen als braços armats de la seva nació. Com si això fos suficienta...

No celebro que ningú vagi destinat a cap guerra. Prefereixo que l'exèrcit es dediqui a construir ponts o carreteres allà on algun huracà o terratrèmol les ha fet desaparèixer. I per cert, tampoc celebro que un eixelebrat de 22 anys em recordi que hi ha polítics que encara a dia d'avui no han sabut entonar el 'mea culpa'. Per què ens hem de plantejar que el nombre de soldats morts augmenti? És més fàcil i macu plantejar-se si val la pena que en Harry se la jugui.

No sempre hi ha grisos

Davant de les tragèdies hi ha gent que no reacciona del tot bé. No perquè no tingui la suficient capacitat d'autogestionar el terrible impuls de la llengua -que també- sinó perquè els seus pensaments estan absolutament atrotinats i vertebrats per una zona pantanosa molt blanca, o molt negra. Vaja, que no hi ha matèria gris.

El que vull explicar va passar un dia després de la massacre del campus de la Universitat Politècnica de Virginia, on un desangelat va assassinar 33 persones. Són declaracions de Larry Pratt, el director de l'organització Propietaris d'Armes d'Amèrica. Amb una pirueta de cinisme dialèctic, aquest Clint Eastwood sense perdó de Déu va afirmar que "és d'una irresponsabilitat perillosa dir-li als ciutadans que no poden portar armes a les escoles".

No sé si no hi ha res més a dir per comprendre de que va la confusió armamentística als EUA. O potser n'hi ha molt. "A les escoles", repetim. Fins ara, jo pensava que anar al 'cole' o a la facultat era un sacrifici a canvi del qual es rebia formació, educació, companyerisme, respecte, aprenentatge, bagatge i altres -atges o -ismes que vulgueu afegir. Però ara resulta que la millor manera de dir-li algú que totes aquestes coses són sagrades i que per tant són d'agellonament obligat, és utilitzar una arma.

Home, és que en Cho Seung-hui anava disparant a tort i a dret. Bé, d'acord. Però és que arribarà un dia en que la més mínima falta de germanor o el més mínim intent de coartar la llibertat a l'altre seran motius suficient com per encanyonar algú. No sé si s'ho han de fer mirar. Perquè resulta que el debat no és una espiral que gira entorn de la possiblitat de fer mal. Sinó que es cargola a través de quelcom absolutament contrari, és a dir, a través de la irresponsabilitat que implica el fet de treure l'instrument que possibilita fer aquest mal.

Així deu pensar Larry Pratt. De fet, no tinc res més a dir.

REAL MADRID. akasvayu

Donant una volteta per l'espai radiofònic nocturn, la COPE em va fer pensar. Ves per on... El dia anterior a la final de la Uleb, competició europea que va guanyar el Real Madrid, el programa d'esports dirigit per José Antonio Abellán (El Tirachinas) disposava fins i tot d'enviat especial a Bèlgica. per cobrir l'ansiat esdeveniment. El bàsquet no té gaire cabuda als programes que repassen l'actualitat esportiva, però quan es tracta de l'equip de la capital, hi ha bufes.

Entrevistes, cròniques el dia del partit, anàlisis amb suposats especialistes...Un desplegament que misteriosament, ha desaparegut uns dies més tard el milionari Akasvayu ha guanyat la Copa FIBA. Que és una competició de tecera? Sí. Que només la mítica Virtus podia plantar cara? Més o menys! Va dir alguna cosa El Tirachinas de la consecució del títol per part del conjunt gironí? No, ni ganes.

Quan un dels col·laboradors, en Walter García, va esmentar que un equip català havia guanyat el titolet europeu, el senyor Abellán, molt ràpid ell, va dir alguna cosa semblant a: "¿Ahora a qué viene esto? El Akasvayu? No cambiemos de tercio (molt torero i tradicional ell)".

Estaven parlant del Real Madrid. Però no el de bàsquet, eh!? Estaven matxacant l'àrbitre de la discòrdia, el mateix que va destrossar les esperances d'un equip de futbol que més aviat es podria dedicar al tast de vins. Quina classe a la capital tu!

Per quan una educació hologràfica?

LLegia ahir que les primeres pissarres digitals ja han aterrat al Cicle Inicial del centre escolar Jacint Verdaguer, situat a Castelldefels. Encara no sabem si els bailets tindran de mestre cibernètic al 'neng', però el que està clar és que si el curs passat encara estornudaven amb el polsim del guix, ara podran eixabuirar sense por a borrar amb l'esquitx de l'empenta fisiològica el contingut de la pissarra.

Segons un article de Education week, als Estats Units i Canadà ja es venen més pantalles d'aquest tipus que els tradicionals encerats (traducció per la cara del castellà). És una nova manera de veure les coses. La quantitat d'aplicacions que pot arribar a tenir potser ens porta algun dia, per exemple, a veure els menús del dijous en format digital. En multimèdia el plat de paella vindria acompanyat per un tall de veu d'algun trotamons culinari i un vídeo del marmitó de torn suant la carnsalada per alliçonar sobre ganivets, passos i temperatures de cocció.

Tornem a l'educació. El senyor Pere Marquès, profesor de la UAB, afirma que aquestes pissarres fomentaran el dinamisme i la participació a classe i ajudaran a adaptar la professió (tant mestres com alumnes) a les noves tecnologies. Però... fa falta gastar-se 4.000 euros per tenir això? Ho podran fer totes les escoles? Caldria que tots els nens i nenes dispossessin d'un ordinador personal? En aquest últim cas, o els pares firmen l'hipoteca fins l'epitafi o l'Estat proclama per decret un miracle econòmic.

En qualsevol cas, reivindiquem des d'aquí altres valors als quals dedicar el pressupost. Que serà dels encenalls (qui no ha jugat a fer-los el més llargs possible?) sobrants després de fer-li punta al llapis? S'abolirà la manipulable plastilina per un ratolí al que no pots donar-li cop de puny per axafar-la tot rient? Potser hauríem d'invertir esforços i calés en educar fills i pares. Però de veritat. Sense permetre que progenitors i infants comparteixin res més que el comandament de la playstation (l'un per treure'l i l'altre per enganxar-s'hi), o sense deixar que les ocupacions del dia d'adults invisibilitzin la necessitat de preparar una teca saludable, i aconseguint sobretot, que els docents recuperin la il·lusió.

Només queda que ens preguntem: Quan tindrem un espai educacional absolutament virtual? Seran professors i dicents hologrames? A qui encanyoraran els dimoniets amb el seu propulsor 'boli' bic i les boletes de paper malèvolament humidificades? Tindran sentit preguntes com puc anar al lavabo? O, quan anem al pati? O, el coco de l'aula podrà donar cleques al veí per quedar-se amb l'entrepà de salami? Cerquem el nord. A la palestra, sí! Però la de tota la vida.

El bisturí televisiu

Els somiatruites ja no pretenen fer-se un lloc al món de la música, no, no! En aquesta primavera el que es porta és una bata mínima estil quiròfan i un color oxidat de pell que lluny de ser causat per l'acció i efecte dels ultravioletes, és propi del iode que utilitzen els metges quan volen evitar la infecció d'una ferida o efectivament, quan han d'operar.

Antena 3 ha decidit que aquest any tancarà ferides personals. I si s'escau, que hi corri la sang. Només són necessàries ànimes perdudes que no surten al carrer perquè el tenir un nas aguilenc o unes cartutxeres massa lentes pot provocar la pèrdua del duel social de l'aparença. Es veu que necessiten un "Cambio radical", i l'emissora, està diposada a proporcionar-lo.

LLuny de recórrer a la obvietat de que -en general- és la televisió qui necessita una transformació (ups!), potser ens hauríem de plantejar algunes cosetes. En primer lloc: no és aquest show un refregit de l'eficient "LLuvia de estrellas" o fins i tot "Operación Triunfo"? Al·lucinat davant la pantalla, observo que el fum que envoltava en 'fulanito de tal' i donava pas, per exemple, a la imitació més morena d'en Michael Jackson, és exactament el mateix! Me'n adono inclús que el rei destronat del Pop és un adicte a les operacions de cirurgia plàstica. Tot encaixa... suspens, fantasia, transport a altres realitats, germans orgullosos i somnis complerts.

Ara les famílies no anhelen veure el seu congènere cantant al vent del seu ídol, ara esperen un o dos mesos a que el fill, el nét o el nòvio, sigui un altre. Si al grup d'amics se li escapa un riure -de quin tipus d'animal?- per la dentadura equina d'un company, per què no donar l'ocasió a la víctima de galopar amb total seguretat personal? Per què no utilitzem la televisió per donar la oportunitat a algú que respon a la definició més enciclopèdica del terme esmaperdut? Això és el que deuria pensar el senyor Carlotti.

"Cambio Radical" no vol solucionar cap drama personal. El que fa el show espiritualitzat per Teresa Viejo és ometre una sèrie de responsabilitats que si forguem una miqueta, resulten elementals. Cada sessió és com una desfilada d'animalons a la que ningú sembla haver-los dit que en el fons, on han de mirar és a dins seu. Però no dels pits ni de la silicona que els dóna forma, sinó del cap.

Algú ha de dir als candidats a una butlleta gratuïta de supermercat anestèsic que primer han de collar l'interior. Ens costa de creure que joves d'entre 20 i 30 anys no tinguin prou alè com per sortir i per escapar de l'atmosfera familiar més íntima. És difícil d'entendre que directors, presentadors, productors i creadros aprofitin la inestabilitat emocional d'un home o dona que sense tenir clar quins valors i sentiments l'envaeixen, vol ser una convergència entre un físic i un caràcter de cautxú.

És ometre obligacions professionals i personals. Perquè no és només que es venguin llavors al caliu del calé, sinó que després de totes les operacions, els nous 'jo' floreixen articuladament en diferents programes del cos mediàtic de la pròpia emissora. Ara sí tirarem de tòpics: s'han trobat la fam i les ganes de menjar. Per desenganxar-los potser es necessita sancionar uns, i ajudar els altres. Perquè els uns ja han assumit la mesquinesa de la seva essència, i els altres, encara l'han de sorprendre. Si no és massa demanar, sense haver de pagar un preu tant alt.