La gratuïtat del mal espectacle

Hi ha dies que un no sap que fer. Tot fa mandra, res fa saltar l’espurna de l’acció. I en aquests casos, el mestratge patern em va ensenyar que fer un passeig per La Rambla de Barcelona és un bon recurs per comprovar que hi ha gent que fa de l’avorriment o la ximpleria el motor de la seva existència. És diumenge i tot voltant a l’alçada del carrer Escudellers m’assec a una terrassa. De cop, l’estada em procura un nefast espectacle: uns clients comencen a cridar, a ballar i a riure’s de la resta, fins i tot, tenen temps d’alçar el braç per eixugar l’última gota del ‘suc de civada’ que tots ells consumeixen.

L’enrenou és tant gros que el propietari del local els convida a marxar. Però reparo en un detall: no han pagat cap de les múltiples cerveses que s’harmonitzen sobre la taula com un modernista i embriagat paner de mel. És això un acte aïllat? No podem donar un veredicte categòric i afirmar que això és ja una moda a l’alçada del ‘ravaleo’. Però resulta que no sóc l’únic que té experiències d’aquest tipus, ja que un amic al que li vaig comentar l’anècdota em va jurar i perjurar que s’havia topat amb la mateixa situació.

S’enrecorden d’aquella cançó que deia “Con dinero o sin dinero, hago siempre lo que quiero, y mi palabra es la ley”? Desconec si aquesta musical mostra de gamberrisme i trapelleria té traducció a altres llengües. Però del que estic segur és que personatges com els que he descrit l’apliquen en clau -no de sol- sinó de fe. I no és per qüestions religioses, simplement és perquè saben que el pa ja no escruixeix com abans, i per tant, si a la vida s’hi ha de posar barra, millor que sigui tant dura i evident com gratis és marxar sense pagar.

No sé si aquest tipus de ‘targeta de crèdit’ il·limitada és acceptada en altres àmbits. Però vaja, sembla que no és una mala estratègia per aconseguir segons que. Falta educació, està clar. I sobra cara, i si es vol, espatlla. No costa tant recompensar un servei, i sobretot si aquest ha hagut de suportar punxants minuts d’escàndol i brams empapats en la partitura - totalment desafinada- de la premeditació i l’eufòria alcohòlica.

Sangria sofística
Em ve al cap el filòsof grec Protàgores i les seves reflexions sofístiques. Abans que Crist fos nat aquest senyor ja afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses: de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són”. Lluny de pretendre desvirtuar les seves paraules, queda provat que si un vol convertir el preu del litre de sangria xifrat en 15 euros en un no res, en un emmirallament, ho pot fer.