El bisturí televisiu

Els somiatruites ja no pretenen fer-se un lloc al món de la música, no, no! En aquesta primavera el que es porta és una bata mínima estil quiròfan i un color oxidat de pell que lluny de ser causat per l'acció i efecte dels ultravioletes, és propi del iode que utilitzen els metges quan volen evitar la infecció d'una ferida o efectivament, quan han d'operar.

Antena 3 ha decidit que aquest any tancarà ferides personals. I si s'escau, que hi corri la sang. Només són necessàries ànimes perdudes que no surten al carrer perquè el tenir un nas aguilenc o unes cartutxeres massa lentes pot provocar la pèrdua del duel social de l'aparença. Es veu que necessiten un "Cambio radical", i l'emissora, està diposada a proporcionar-lo.

LLuny de recórrer a la obvietat de que -en general- és la televisió qui necessita una transformació (ups!), potser ens hauríem de plantejar algunes cosetes. En primer lloc: no és aquest show un refregit de l'eficient "LLuvia de estrellas" o fins i tot "Operación Triunfo"? Al·lucinat davant la pantalla, observo que el fum que envoltava en 'fulanito de tal' i donava pas, per exemple, a la imitació més morena d'en Michael Jackson, és exactament el mateix! Me'n adono inclús que el rei destronat del Pop és un adicte a les operacions de cirurgia plàstica. Tot encaixa... suspens, fantasia, transport a altres realitats, germans orgullosos i somnis complerts.

Ara les famílies no anhelen veure el seu congènere cantant al vent del seu ídol, ara esperen un o dos mesos a que el fill, el nét o el nòvio, sigui un altre. Si al grup d'amics se li escapa un riure -de quin tipus d'animal?- per la dentadura equina d'un company, per què no donar l'ocasió a la víctima de galopar amb total seguretat personal? Per què no utilitzem la televisió per donar la oportunitat a algú que respon a la definició més enciclopèdica del terme esmaperdut? Això és el que deuria pensar el senyor Carlotti.

"Cambio Radical" no vol solucionar cap drama personal. El que fa el show espiritualitzat per Teresa Viejo és ometre una sèrie de responsabilitats que si forguem una miqueta, resulten elementals. Cada sessió és com una desfilada d'animalons a la que ningú sembla haver-los dit que en el fons, on han de mirar és a dins seu. Però no dels pits ni de la silicona que els dóna forma, sinó del cap.

Algú ha de dir als candidats a una butlleta gratuïta de supermercat anestèsic que primer han de collar l'interior. Ens costa de creure que joves d'entre 20 i 30 anys no tinguin prou alè com per sortir i per escapar de l'atmosfera familiar més íntima. És difícil d'entendre que directors, presentadors, productors i creadros aprofitin la inestabilitat emocional d'un home o dona que sense tenir clar quins valors i sentiments l'envaeixen, vol ser una convergència entre un físic i un caràcter de cautxú.

És ometre obligacions professionals i personals. Perquè no és només que es venguin llavors al caliu del calé, sinó que després de totes les operacions, els nous 'jo' floreixen articuladament en diferents programes del cos mediàtic de la pròpia emissora. Ara sí tirarem de tòpics: s'han trobat la fam i les ganes de menjar. Per desenganxar-los potser es necessita sancionar uns, i ajudar els altres. Perquè els uns ja han assumit la mesquinesa de la seva essència, i els altres, encara l'han de sorprendre. Si no és massa demanar, sense haver de pagar un preu tant alt.