Un, dos, tres, picaparet

Bé (que no ‘buenu’), avui tocava concretar l’escaleta de l’informatiu i fer una visita a BTV per veure com es prepara un informatiu i per veure què hi ha darrere les càmeres. Sigui el que sigui, és clar que depèn d’uns recursos i d’una sofisticació als quals la Pompeu Fabra encara no ha arribat.
Però ja ens està bé. L’Alsius ens deia que mentre ell fos viu, en el plató de TV de la facultat mai hi hauria un Teleprompter. Des d’aquí m’agradaria fer una petició: encara que no hi sigui la càmera de no sé quanta mils d’euros amb aquell meravellós mirall, podríem tenir el pedal?
La veritat és que la preparació de l’informatiu va anar força bé. Ens vam posar d’acord amb els temes, l’ordre, el tema de l’entrevista i el moment en el qual havia d’entrar la publicitat. Vam poder veure algunes de les peces que havien gravat els companys, mentre alguns altres, pretenien fer-nos creure que llegir Tokio Blues era la única cosa que es pot fer quan compartim/vivim les/en les sales d’edició.
En acabar la sessió vam poder visitar les instal•lacions de BTV. La veritat, vam podem comprovar que en realitat, no fa falta tant per fer un vídeo i que la gent el pugui veure. És força sorprenent el funcionament del Diari de Barcelona. Digital, dinàmic, fàcil i entenedor per als usuaris.
Pel que fa a l’informatiu, la veritat és que és força interessant veure en directe com funciona la sala de realització. Tot semblava senzill, suposo que pel nivell de mecanització al que han arribat: unes veritables màquines (en el millor sentit de la paraula).
Sobre el fet de ser màquines també vam tenir l’oportunitat de discutir quan va acabar el telenotícies. És cert que picar pedra és necessari i, fins i tot, que és bo per aprendre i per conèixer la feina a fons. Però també és veritat que en moles casos picar pedra és massa car pels picapedrers i habitualment, barat pels empresaris.

Flandes independent?

Bé, després d'unes dures sessions de gravació i edició, arribava el dia, el gran dia: el primer informatiu. No va estar gens malament, i sobretot, tenint en compte que era la primera vegada que realitzador, ajudant, responsables dels vídeos, càmeres, encarregades del so, presentadors, productor, coordinadora, editora (no sé si em deixo a algú ja...) intentaven funcionar al mateix temps.
És a dir, coordinar-se per tal que totes les ordres que donava el realitzador tinguessin com a fruit un informatiu. Amb publicitat i tot eh. Oju! Tret d'alguns negres (si ens sentís SOS Racisme), algunes errades amb el so o amb l'entrada de la publicitat, tot va anar prou bé. En Jordi i la Julie van presentar amb molta naturalitat, no es van entrebancar i van quedar prou bé davant de càmera. La Julie estava una mica massa sèria, però molt correcte.
Pel que fa a les peces que havíem gravat... és cert que hi faltaven més imatges de recurs i potser una major varietat de plans. Però segur que poc a poc ens fem amics de les càmeres, dels trípodes, micròfons, torxes i tot el necessari per fer uns vídeos més acurats, amb més recursos, més declaracions etc etc. Així que en general, penso que hem aprovat aquest primer informatiu. Segur que el recordem amb un bon somriure...tot està gravat! Schhhhhhhh!!
Si podeu veure un vídeo de youtube en la qual una cadena de televisió pública belga simulava que el Parlament de Flandes havia votat en favor de la independència, és que l'he linkat correctament. Bé, com a mínim, hem tret millor nota que ells, no?
http://www.youtube.com/watch?v=U74W6knNi0k

Edició pura i dura

La recomanació d'en Robert d'emprendre una vida ascètica en la qual la meditació sobre el funcionament de l'Avid fos el seu epicentre... ha tingut resultat?
Després del dia de rodatge tocava editar la peça per tal que en Jordi o la Julie la presentessin (i molt bé per cert) el dia de la gravació de l'informatiu. Poc a poc hem après el funcionament bàsic del programa. Crear un arxiu, donar-li nom el projecte, volcar el contingut de la cinta i marcar una entrada i una sortida per confeccionar els diferents plans.
Ens va acostar una mica tirar-ho endavant però afortunadament, la Mar va ser molt perspicaç perquè 20 minuts de sessió explicativa de l'Avid van ser suficients perquè escribís un manual de - si fa no fa- 200 pàgines sobre el tema. Tot descrit pas a pas: engegar l'ordinador, clicar sobre la lletra 'A', el manage connections, change user, etc.
Vam tenir dificultats a l'hora de triar les imatges perquè en teníem poques (de recurs). Això ens va determinar massa i va provocar que alguna de les imatges seleccionades per al vídeo no tinguessin massa sentit. En definitiva, no tenien massa sincronia amb el text, amb allò que volíem explicar sobre la famosa Comissió Bilateral de Madrid.
A part d'això, penso que vam treure profit de l'exercici. Vàrem aprendre a manejar un programa que sobretot reclama experimentació. Per molta teoria que poguèssim fer sobre l'Avid, si no t'hi poses, no toques, no pitjes ni preguntes, malament rai.

"Hi ha uns cursets fantàstics!"

Després de molts mesos d'ostracisme el blog torna a funcionar. No per comentar l'actualitat periodística si no per explicar totes aquelles activitats que realitzem durant el taller de 'tele'. Més val tard que mai, diuen...

Per a mi no és precisament senzill tot el que envolta el funcionament d'un informatiu de televisió. El procés necessari per arribar a fer una peça d'un minut i mig és més complicat del que sembla. I no només per les qüestions tècniques (de les quals em confesso un petit gran desconeixedor), també per la inversió de temps i les gestions pertinents (si mai voleu entrar al parlament, eviteu haver d'implorar que el vostre professor envii una petició formal als senyors que amablement prohibeixen l'entrada en aquest magne edifici).
Bé, la Mar i jo vam anar al Parlament per preguntar-li a algun polític les seves impressions sobre els resultats de la comissió bilateral cel·lebrada a Madrid, i en concret, sobre el traspàs frustrat de les competències de Rodalies Renfe. La veritat és que no vam entendre gaire la càmera, la vàrem muntar, la vàrem equilibrar i fins i tot (pensàvem) l'havíem aconseguit enfocar.

Cal dir també que el tema de la llum i els filtres... no el teníem massa clar. No vam saber pitjar els botons necessaris per assegurar-nos del correcte funcionament de la càmera en aquest aspecte. Tot i així, no s'ha cremat cap imatge! Altres problemes... No ens vam enrecordar de canviar el mode del micròfon per fer l'entrevista a en Joan Ridao. És a dir, estava conectat al canal 1, però el so entrava per LINE. En Robert ens ha fet saber que hi ha uns cursets per aprendre'n...

Tot i així, vam acabar contents pel resultat de l'entrevista que si queda coixa, és pels problemes que la cap de premsa ens va posar per aconseguir unes altres declaracions d'algun altre representant polític ("això no toca" -deia. "Això no toca!) Més que res, per la varietat de discursos i la consegüent possibilitat d'escollir el més adient o fins i tot, d'incoure'ls tots dos.

Pel que fa a l'stand up, que em tocava, doncs... hauríem de fer bo allò de a la cinquena també va la vençuda. O és que el 3 té algun tipus de privilegi? Pot ser aquest 'stand up' no hauria d'haver estat tant introductori. És a dir, per això ja està el dóna pas i el vídeo amb la seva corresponent veu en 'off'. Però bé, poc a poc suposo espero que millorarem!

Alucinen leyendo, por favor

Este año se lleva el “policonsumo”, es decir, aquella actitud por la cual los chavales se regocijan de su ya mal entrenado torrente de materia gris y lo atiborran de todo tipo de sustancias, entre ellas: tabaco, alcohol, cocaína y cannabis. Esta afirmación forma parte de las conclusiones presentadas por un estudio que es toda una alegoría de la originalidad: el Informe sobre la situación de los Drogodependientes en España.

Yo le habría puesto otro nombre. Para fastidiar… algo así como lo que decía John Ford: “No encuentres la falta, encuentra el remedio”. Total: que en España se producen más de 800 muertes anuales directamente relacionadas con el consumo de drogas ilegales, y es más, aquellos que en los últimos doce meses asfixian su olfato festivo con nieve artificial, también fuman la pipa de la paz (un 80%), se estimulan como su nombre indica con estimulantes (un 27%) y ‘flipan’ alabando la total displicencia de la lectura (o sea, un 20% de jóvenes que pasan de Delibes yendo a lo más rápido, el Speed).

Reflexionemos: lo nuevo no son los datos. Hace años que estos despegan, hasta diría que se baten en duelo con la estratosfera para, cogiendo carrerilla, caer con la más brutal violencia sobre los impertérritos y desangelados políticos, padres, educadores -tendrían que ostentar similitudes y no lejanías- y jóvenes. Dejémonos de campañas panfletarias, de utopías idealistas bienintencionadas llenas de inocuas advertencias y grasientas palmaditas en la espalda. Hace falta comprensión y explicación, pero también constancia, lectura, disciplina y si cabe, mala leche.

Estos chicos no creen en Dios. Estos chicos buscan el harén en aquellos lares en donde los sonidos se vuelven colores y los colores se tornan alucinantemente audibles. El gran Jorge Luis Borges decía: “siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca”. Abónense a esta religión, abónense a este dogma por el cual todos acabaríamos deseando morir por reencontrarse con la inmortalidad de nuestros héroes más literalmente -repito: literalmente- admirados.

"Por la gracia de Dios"

La sinceritat ha estat posada per bandera. Així, serpentejant sobre el vent, la oneja la Falange agraint el pont d’unió que ha bastit Fernando Sebastián, arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela, entre una religió i una política amb rostre d’antuvi. L’esmentat clergue ha manifestat que “avui a Espanya hi ha alguns partits polítics que volen ser fidels a la doctrina de l’Esglèsia en la seva totalitat, com per exemple (...) Falange Espanyola de las JONS”, i que a més, exemples d’aquest tipus “són dignes de consideració i recolzament”.

Recorda l’estimat lector que Franco es va proclamar ‘caudillo’ “por la gracia de Dios”? Abans del Concili Vaticà II, en el qual es va pretenia modernitzar l’Esglèsia, ella va ser un dels pilars ideològics de l’estat espanyol al promoure la unitat de confessió, la unitat nacional, el respecte a la família tradicional i als dogmes cristians.

Tal i com explica José Casanova, quan Azaña va comparèixer a les corts per defensar que Espanya deixava de ser catòlica, es van encendre els ànims de la cúpula episcopal perquè no volia perdre el seu status ni privilegis. No va dubtar llavors en posicionar-se en favor de l’alçament militar de l’extrema dreta santificant de passada “la sagnant guerra civil com una creuada religiosa d’alliberació”. El catolicisme es consolidava com la religió oficial, com l’ens legitimador d’un règim que aprofitava la seva capacitat per moure les masses. En fi, un binomi que en alguns sectors, sembla que no vol perdre bufera.

La gratuïtat del mal espectacle

Hi ha dies que un no sap que fer. Tot fa mandra, res fa saltar l’espurna de l’acció. I en aquests casos, el mestratge patern em va ensenyar que fer un passeig per La Rambla de Barcelona és un bon recurs per comprovar que hi ha gent que fa de l’avorriment o la ximpleria el motor de la seva existència. És diumenge i tot voltant a l’alçada del carrer Escudellers m’assec a una terrassa. De cop, l’estada em procura un nefast espectacle: uns clients comencen a cridar, a ballar i a riure’s de la resta, fins i tot, tenen temps d’alçar el braç per eixugar l’última gota del ‘suc de civada’ que tots ells consumeixen.

L’enrenou és tant gros que el propietari del local els convida a marxar. Però reparo en un detall: no han pagat cap de les múltiples cerveses que s’harmonitzen sobre la taula com un modernista i embriagat paner de mel. És això un acte aïllat? No podem donar un veredicte categòric i afirmar que això és ja una moda a l’alçada del ‘ravaleo’. Però resulta que no sóc l’únic que té experiències d’aquest tipus, ja que un amic al que li vaig comentar l’anècdota em va jurar i perjurar que s’havia topat amb la mateixa situació.

S’enrecorden d’aquella cançó que deia “Con dinero o sin dinero, hago siempre lo que quiero, y mi palabra es la ley”? Desconec si aquesta musical mostra de gamberrisme i trapelleria té traducció a altres llengües. Però del que estic segur és que personatges com els que he descrit l’apliquen en clau -no de sol- sinó de fe. I no és per qüestions religioses, simplement és perquè saben que el pa ja no escruixeix com abans, i per tant, si a la vida s’hi ha de posar barra, millor que sigui tant dura i evident com gratis és marxar sense pagar.

No sé si aquest tipus de ‘targeta de crèdit’ il·limitada és acceptada en altres àmbits. Però vaja, sembla que no és una mala estratègia per aconseguir segons que. Falta educació, està clar. I sobra cara, i si es vol, espatlla. No costa tant recompensar un servei, i sobretot si aquest ha hagut de suportar punxants minuts d’escàndol i brams empapats en la partitura - totalment desafinada- de la premeditació i l’eufòria alcohòlica.

Sangria sofística
Em ve al cap el filòsof grec Protàgores i les seves reflexions sofístiques. Abans que Crist fos nat aquest senyor ja afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses: de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són”. Lluny de pretendre desvirtuar les seves paraules, queda provat que si un vol convertir el preu del litre de sangria xifrat en 15 euros en un no res, en un emmirallament, ho pot fer.