Alucinen leyendo, por favor

Este año se lleva el “policonsumo”, es decir, aquella actitud por la cual los chavales se regocijan de su ya mal entrenado torrente de materia gris y lo atiborran de todo tipo de sustancias, entre ellas: tabaco, alcohol, cocaína y cannabis. Esta afirmación forma parte de las conclusiones presentadas por un estudio que es toda una alegoría de la originalidad: el Informe sobre la situación de los Drogodependientes en España.

Yo le habría puesto otro nombre. Para fastidiar… algo así como lo que decía John Ford: “No encuentres la falta, encuentra el remedio”. Total: que en España se producen más de 800 muertes anuales directamente relacionadas con el consumo de drogas ilegales, y es más, aquellos que en los últimos doce meses asfixian su olfato festivo con nieve artificial, también fuman la pipa de la paz (un 80%), se estimulan como su nombre indica con estimulantes (un 27%) y ‘flipan’ alabando la total displicencia de la lectura (o sea, un 20% de jóvenes que pasan de Delibes yendo a lo más rápido, el Speed).

Reflexionemos: lo nuevo no son los datos. Hace años que estos despegan, hasta diría que se baten en duelo con la estratosfera para, cogiendo carrerilla, caer con la más brutal violencia sobre los impertérritos y desangelados políticos, padres, educadores -tendrían que ostentar similitudes y no lejanías- y jóvenes. Dejémonos de campañas panfletarias, de utopías idealistas bienintencionadas llenas de inocuas advertencias y grasientas palmaditas en la espalda. Hace falta comprensión y explicación, pero también constancia, lectura, disciplina y si cabe, mala leche.

Estos chicos no creen en Dios. Estos chicos buscan el harén en aquellos lares en donde los sonidos se vuelven colores y los colores se tornan alucinantemente audibles. El gran Jorge Luis Borges decía: “siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca”. Abónense a esta religión, abónense a este dogma por el cual todos acabaríamos deseando morir por reencontrarse con la inmortalidad de nuestros héroes más literalmente -repito: literalmente- admirados.

"Por la gracia de Dios"

La sinceritat ha estat posada per bandera. Així, serpentejant sobre el vent, la oneja la Falange agraint el pont d’unió que ha bastit Fernando Sebastián, arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela, entre una religió i una política amb rostre d’antuvi. L’esmentat clergue ha manifestat que “avui a Espanya hi ha alguns partits polítics que volen ser fidels a la doctrina de l’Esglèsia en la seva totalitat, com per exemple (...) Falange Espanyola de las JONS”, i que a més, exemples d’aquest tipus “són dignes de consideració i recolzament”.

Recorda l’estimat lector que Franco es va proclamar ‘caudillo’ “por la gracia de Dios”? Abans del Concili Vaticà II, en el qual es va pretenia modernitzar l’Esglèsia, ella va ser un dels pilars ideològics de l’estat espanyol al promoure la unitat de confessió, la unitat nacional, el respecte a la família tradicional i als dogmes cristians.

Tal i com explica José Casanova, quan Azaña va comparèixer a les corts per defensar que Espanya deixava de ser catòlica, es van encendre els ànims de la cúpula episcopal perquè no volia perdre el seu status ni privilegis. No va dubtar llavors en posicionar-se en favor de l’alçament militar de l’extrema dreta santificant de passada “la sagnant guerra civil com una creuada religiosa d’alliberació”. El catolicisme es consolidava com la religió oficial, com l’ens legitimador d’un règim que aprofitava la seva capacitat per moure les masses. En fi, un binomi que en alguns sectors, sembla que no vol perdre bufera.

La gratuïtat del mal espectacle

Hi ha dies que un no sap que fer. Tot fa mandra, res fa saltar l’espurna de l’acció. I en aquests casos, el mestratge patern em va ensenyar que fer un passeig per La Rambla de Barcelona és un bon recurs per comprovar que hi ha gent que fa de l’avorriment o la ximpleria el motor de la seva existència. És diumenge i tot voltant a l’alçada del carrer Escudellers m’assec a una terrassa. De cop, l’estada em procura un nefast espectacle: uns clients comencen a cridar, a ballar i a riure’s de la resta, fins i tot, tenen temps d’alçar el braç per eixugar l’última gota del ‘suc de civada’ que tots ells consumeixen.

L’enrenou és tant gros que el propietari del local els convida a marxar. Però reparo en un detall: no han pagat cap de les múltiples cerveses que s’harmonitzen sobre la taula com un modernista i embriagat paner de mel. És això un acte aïllat? No podem donar un veredicte categòric i afirmar que això és ja una moda a l’alçada del ‘ravaleo’. Però resulta que no sóc l’únic que té experiències d’aquest tipus, ja que un amic al que li vaig comentar l’anècdota em va jurar i perjurar que s’havia topat amb la mateixa situació.

S’enrecorden d’aquella cançó que deia “Con dinero o sin dinero, hago siempre lo que quiero, y mi palabra es la ley”? Desconec si aquesta musical mostra de gamberrisme i trapelleria té traducció a altres llengües. Però del que estic segur és que personatges com els que he descrit l’apliquen en clau -no de sol- sinó de fe. I no és per qüestions religioses, simplement és perquè saben que el pa ja no escruixeix com abans, i per tant, si a la vida s’hi ha de posar barra, millor que sigui tant dura i evident com gratis és marxar sense pagar.

No sé si aquest tipus de ‘targeta de crèdit’ il·limitada és acceptada en altres àmbits. Però vaja, sembla que no és una mala estratègia per aconseguir segons que. Falta educació, està clar. I sobra cara, i si es vol, espatlla. No costa tant recompensar un servei, i sobretot si aquest ha hagut de suportar punxants minuts d’escàndol i brams empapats en la partitura - totalment desafinada- de la premeditació i l’eufòria alcohòlica.

Sangria sofística
Em ve al cap el filòsof grec Protàgores i les seves reflexions sofístiques. Abans que Crist fos nat aquest senyor ja afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses: de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són”. Lluny de pretendre desvirtuar les seves paraules, queda provat que si un vol convertir el preu del litre de sangria xifrat en 15 euros en un no res, en un emmirallament, ho pot fer.